De cinc en cinc

Ell no sap qui sóc i de fet jo, ni tan sols el conec. Sé que es diu Pau, i que té dues filles que van al Cau, sé que condueix i també sé que té una discapacitat, no sé quina, però l’obliga a anar en cadira de rodes, o sigui, que porta un cotxe adaptat.

En Pau no ho deu tenir fàcil en general, la vida viscuda de manera diferent sempre presenta unes dificultats que la resta no som capaços ni de pensar. M’imagino el seu dia a dia, cada cosa que nosaltres fem mecànicament deu representar un esforç de superació per a ell.

I perquè us vull parlar d’en Pau si ni el conec, ni és amic meu, ni sé si l’arribaré a conèixer algun dia?

Doncs perquè el Pau, com moltes altres persones amb alguna discapacitat, pateix en el seu dia a dia la nostra manca de respecte en vers les seves necessitats, i en aquest cas, us parlo bàsicament dels aparcaments.

Es veu que per aparcar no ho té gens fàcil, no només ha de trobar llocs reservats per a persones amb mobilitat reduïda sinó que a més a més, han de ser llocs que li permetin entrar i sortir del cotxe amb menys dificultats.

Però sovint li passa que quan per fi troba el lloc resulta que està ocupat. Algú que no el necessita tant com ell ha decidit que no passa res si aparca allà un momentet, algú que aprofita el forat per deixar el cotxe i fer un encàrrec, si només són cinc minuts, però si ara marxava, ai, no ho havia vist… i així una darrera l’altra, excuses que sumen una miqueta més de dificultats al dia a dia d’en Pau i de tants com ell.

Només són cinc minuts, és cert, però són seus. És un lloc per aparcar, és cert, però és seu. És una ciutat cívica, és cert, però que ho sigui per a tots.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.