D’on surten les paraules?

compassion-857709_640Les paraules funcionen soles, van per lliure i passegen pel nostre entorn creant emocions, pensaments, records, experiències i a vegades fins i tot, ens porten cap allà on no voldríem anar.
I un es planteja: “D’on surten les paraules? Qui les posa al meu cap? Qui decideix que jo pensi això o allò? o que el que jo visc, ho visqui de color blau i no de color rosa? Qui és que genera pensaments dins meu si no sóc jo qui els pensa?”
És estrany oi? És com tenir un ésser que viu dins meu però que no sóc jo. Algú que quasi sempre busca raons per veure les coses a la seva manera i que quasi mai ajuda, perquè es preocupa, sigui pel passat sigui pel futur, recorda insistentment allò que voldríem oblidar i crea futurs incerts de coses que no sé si podrien arribar a passar. I no, quasi mai ajuda…
Però d’un temps ençà, l’estic començant a descobrir, la veig quan s’hi posa i a vegades fins i tot sóc capaç d’aturar-la i dir-li: “Mira, ara no. No cal que ho tornem a recordar, oblidem-ho, deixem-ho enrere…”
I t’hi fixes que quan parlo amb ella poso el plural? Perquè ella no és jo, ella és dins meu però no sóc jo, és una altra, alguna cosa estranya que viu amb mi, que pensa, maquina, parla dins meu, però no sóc jo, i tot just es podria dir que l’acabo de descobrir…Als 47 anys!!!  Mare meva sí que m’ha costat!!!
I descobrir-la ha estat tota una revelació. Ser capaç de veure-la venir, ser més ràpida que ella i fer-la callar. Controlar-la… bé, intentar controlar-la, que no sempre és fàcil, ni sempre en sóc capaç eh…
Penso que hi haurà qui en llegir aquestes ratlles pugui pensar que m’estic tornant boja, potser em creuran bipolar fins i tot… tot just ara que per a mi comença tot a tenir força més sentit.

Però en el fons, què més dona, si el més important és estar bé amb un mateix, i conèixer-se per dins, i veure on falles per ser millor i aturar-se, o millor dit aturar-la quan entra en barrina i ens repeteix una i una altra vegada allò que volem oblidar, i viure el present, perquè al cap i a la fi és l’única cosa que tenim; el present, nosaltres mateixos i aquesta ment entremaliada que juga a ser nosaltres.