Els raros som els guapos

Seguint el fil de l’article del Josep Maria Vallès, avui parlaré dels raros, dels que decidim dedicar una part del nostre temps als altres i que no ho fem per generositat sinó per pur egoisme.

Els raros no som tant raros. Hi ha molta gent que participa en diferents activitats de voluntariat, i jo diria que ho fem per egoisme, perquè el que diem “ajudar” els altres, no és més que un eufemisme d’ajudar-nos a nosaltres mateixos, perquè és estimant els altres com un és més feliç. Almenys jo, així ho visc.

Participo en el projecte de Fem un Museu. Sóc una de les 12 persones de la ciutat que comparteix les tardes de dimecres amb persones amb necessitats especials, i estic feliç de fer-ho.

Fem un Museu em regala aquesta estona, la gaudeixo amb alegria i miro de fixar-me bé en tot el que passa, perquè a cada racó hi ha un poema que es crea entre les parelles que formem part d’aquest projecte.

Fem un Museu és un món a part, un escenari que apareix cada dimecres com si fos un conte, i que converteix el claustre del Monestir en un món màgic ple d’éssers estranys i meravellosos que compartim creativitat, companyonia i afecte a parts iguals. És un regal que ens dona la vida i que ens ofereix l’oportunitat d’aprendre els uns dels altres.

Ara ja està a punt d’acabar; aviat exposarem les nostres “obres d’art”. Però el veritable art, el de compartir, aprendre i estimar el vivim entre nosaltres i no el podrem exposar…

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta aventura, feliç de tenir en Pol com a parella, agraïda per tots els somriures que allà es regalen i sobretot, em sento com ells, una persona especial amb necessitats especials.