Fem un museu | Dia 1

Estic feliç d'haver-me decidit a participar en el #Femunmuseu !!! I aprofitaré aquest blog meu per anar explicant cada sessió. Avui he conegut en Pol, i em sembla molt i molt que ha estat el principi d'una gran amistat...

header_blogFEMUNMUSEU_reflexionsexpo_DAvui he començat a participar en un projecte que trobo preciós; es tracta del projecte FEM UN MUSEU, una experiència que ja fa vuit anys que es repeteix tot i que per a mi, és la primera vegada.

#Femunmuseu reuneix a dotze artistes de la ciutat amb dotze persones amb necessitats especials, en aquest cas, discapacitat intel·lectual, i es creen dotze parelles de treball, que a partir del primer dia, treballaran juntes i es coneixeran mútuament per, entre tots dos, crear una obra d’art on expressar els vincles que han nascut d’aquestes jornades compartint moments especials tots junts…

Doncs avui, en la nostra primera jornada, s’ha fet el sorteig de parelles. Ens hem separat en dos grups, a ells se’ls hi ha entregat una caixeta amb un nom a dins, i han hagut de trobar la seva parella cercant-la per un àmbit tan preciós i privilegiat com el claustre del nostre monestir. Ha sigut un moment preciós, asseguda entre els capitells, mirant qui de tots ells seria el meu company en aquesta aventura.

A poc a poc han anat sorgint parelles, abraçades, riures, mirades còmplices, i de sobte, així en silenci, he tingut la meva parella davant meu, aturat i quiet, amb el meu nom a la seva mà, i mirant-me de reüll. Es diu Pol, té 23 anys i un cromosoma de més. Té una mirada que enamora, és molt i molt vergonyós i no parla ni una paraula, almenys avui, tot i que espero que anirà agafant confiança i potser algun dia em dirà alguna cosa que m’enamori encara més…

polUn cop fetes les parelles, ens hem separat i cada parella s’ha assegut allà on volia per anar-se coneixent. El Pol i jo, en un racó del claustre, asseguts juntets, hem anat descobrint maneres de comunicar-nos, jo amb preguntes, ell amb somriures i mirades… fins que ens han donat una llibreta i un llapis a cada un, i allà… tacháaaan!!, ha aparegut el Pol comunicatiu, amb el llapis ha anat obrint-se una miqueta més, ha dibuixat, ha escrit i junts hem anat buscant punts en comú entre ell i jo.

El temps ha volat, i al mateix temps s’ha aturat. Han passat dues hores com si fossin cinc minuts i a la vegada he sentit tantes emocions juntes que podrien haver estat anys… Estic feliç d’haver-me decidit a participar en el #Femunmuseu !!! I aprofitaré aquest blog meu per anar explicant cada sessió.

Avui he conegut en Pol, i em sembla molt i molt que ha estat el principi d’una gran amistat…