Mare Nostrum

Les vacances són sens dubte un espai d’aigua, per la calor, per les hores guanyades al temps davant del mar, per la set… I per a mi, el mar, sigui quin sigui, és un espai imprescindible en temps de vacances, i en altres també, per descomptat.

Aquest any he tingut la sort de poder-me banyar a l’Atlàntic i al Mediterrani, en aigües netes, brillants, fresques, precioses, aigües que refresquen i regalen moments fantàstics. No hi ha vegada que no ens fiquem al mar i diguem allò de “que bona que està l’aigua!” I tot i així, aquest any més que cap altre, sempre he tingut un regust de tristor…

Aquesta aigua que ens alimenta l’ànima per quan vingui el fred, aquesta aigua que ens allibera les neurones i ens refresca a demanda, aquesta aigua que ens dóna vida és la mateixa que uns kilòmetres més enllà canvia d’idioma i es converteix en un element terrible, dur, desconegut i mortal per a tantes i tantes persones que fugen desesperades de casa seva buscant un futur millor.

I no és que el Mediterrani canviï segons el país, és que allà on és relaxació, estiu, vacances queda molt lluny dels que cerquen alguna cosa tan senzilla i tan complicada a la vegada com sobreviure.

Em segueixo preguntant què passa amb els refugiats, ja no són notícia? No he vist gaire la tele durant aquest mes d’agost, però diria que ja quasi no se’n parla; o és que ja ens hem acostumat a això també… Només veig vídeos a les xarxes, i segueixen essent tots terribles. Gent a la deriva, gent a l’aigua, gent morta, nens, mares, avis, homes joves, homes grans… i nosaltres seguim aquí mirant si hi ha meduses…

Tenim sort de les ONG, i potser ens recolzem en la consciència que ells ja estan fent alguna cosa; però… i nosaltres? Heu vist o conegut algun refugiat que hagi arribat a Sant Cugat? Creieu que l’arribarem a veure? Podem fer alguna cosa més que manifestar-nos de tant en tant per reclamar que algú faci alguna cosa?

Setembre, com gener, és un bon moment per fer-se propòsits: deixo de fumar, sortiré a córrer més sovint, no discutiré amb els meus fills… i perquè no?, m’implicaré més en qüestions humanitàries…

Potser no arribarem a deixar de fumar, i segurament sortirem a córrer un o dos dies i, tot i que no hi ha res que m’agradés més, segur que seguiré discutint amb els meus fills. Però potser si sóc capaç de posar un petit gra de sorra per ajudar més als altres, potser i només potser, si tu i l’altre i el de més enllà també ho fan… potser aconseguiríem una mica més de justícia arreu del món… Així doncs, per on comencem?