12 mayo, 2021

De llum i d’ombra

Veus el castell. A la muntanya. On les neus són eternes i les nits s’acaben d’hora per anar a veure com surt el sol.
Veus el castell i t’hi fiques per sentir com la llum entra per les seves finestres.
És un castell bonic. Algú va decidir arreglar-lo ara fa uns anys. Abans no lluïa. Estava tot deixat de la mà de Déu.
I t’hi fiques. No t’ho penses. La llum és massa forta i el castell sembla prou acollidor.
T’hi passes dies sencers deixant que la seva llum et cegui. Mai havies vist una llum igual.
Les sales són immenses, plenes de llum, colors, música… aprens noves cançons i les cantes amb el castell. Els dies es fan màgics i les nits s’omplen d’estrelles. El castell li dóna un nou sentit a les paraules. Cantar, jugar, riure, estimar…
Les muntanyes que tenen neu eterna marxen i el castell es queda amb tu. Viatja amb tu. Obre les finestres i deixa córrer els dies. I tu t’hi quedes. El castell té prou espai per tots dos.
El castell t’ensenya nous mons. A vegades viatja en tren, a vegades dins d’un avió… i tu l’acompanyes. El castell té clar on va.
I el segueixes. No penses. No et preguntes per on marxa la llum que entra per totes les finestres. El castell té fuites de llum, la perd per llocs inventats i es va omplint d’ombres. I comences a veure que ja no t’hi veus tan bé. A vegades fins i tot les ombres desapareixen i tot és foscor. Però està tan fosc que no veus la sortida. I t’hi perds buscant la llum que un dia vas veure. I corres pels passadissos. Entres a les habitacions. Obres les portes, però no trobes la llum. No veus la sortida. I et fas petita. Perduda dins del castell que perd la llum per llocs inventats. I li preguntes. Castell per on surto? I ell no respon. A vegades, obre una finestra i deixa que torni a entrar la llum. Aleshores tu respires i et dius, tranquil·la no ha passat res. El castell torna a tenir llum. Però de seguida tornen les ombres i la llum s’escapa per tots els racons. I es fa la foscor. I tornes a córrer pels passadissos cridant Castell ajuda‘m! I la teva veu s’enganxa a les parets perquè ningú no t’escolta. I segueixes així, una vegada i una altra. Entre la llum i les ombres dubtant com quedar-te o com marxar. Fins que un dia el castell perd tota la llum i aleshores ho veus clar. Has de sortir. Marxar com sigui! I t’arrossegues pels passadissos que tantes vegades has corregut. I deixes les paraules enganxades a les parets que un dia et van recollir. I et fas mal a les mans, als genolls, a la veu…
Hi ha un moment de música que et fa dubtar, però ja no t’atures, segueixes i busques la porta. Sembla impossible, però un dia la trobes. L’obres. Mires enrere i decideixes marxar. I deixes el castell a la seva muntanya davant del mar.
A fora tot fa mal. La llum del sol, les cançons que sonen per tot arreu, els paisatges que ja coneixes. I tens l’ombra del castell enganxada a la pell. Et sents bruta. No saps com treure’t de sobre les ombres. I camines. Camines moltes passes. Les sabates es gasten, però has de seguir. Només caminant les ombres aniran desapareixent. I segueixes. Les nits han perdut les estrelles o no les pots veure perquè plores ombres pels ulls. I camines més i més. Fins que a poc a poc les ombres cauen i les llums comencen a il·luminar-te. I segueixes. Segueixes. Només hi ha camí al davant. No mires enrere. I les ombres van quedant lluny. Sembla com si haguessis pogut aconseguir-ho. I comences a respirar. I la llum et comença a escalfar. La llum del sol. Noves cançons. Nous paisatges…
I al final, respires!!
Han passat molts sols des que vas marxar i penses que el castell t’ha oblidat. Però no. El castell torna. I et confon. Juga al joc de les llums i les ombres. I et diu, tinc ombres, però ni tan sols a mi m’agraden. I penses que encara sort que ho ha vist. Creies que ell es creia tot llum! Creies que ell no sabia que tenia ombres! I t’explica. Et reconeix les seves ombres i et confon. I de sobte te n’adones que tens les sabates més fosques que ahir. I les mans sembla que et tremolin, però són les ombres qui les fa tremolar. I el castell et diu que vol la seva llum i que li fan por les seves ombres. I tu l’escoltes. Li parles. I de sobte, les ombres tornen a formar part de tu. I les nits ja no són nits perquè no hi ha descans. I els dies ja no són dies perquè tens els ulls plens d’ombres de nou. I pateixes. T’angoixes. No vols tornar a córrer pels passadissos. No vols obrir les portes. No vols deixar la teva veu enganxada a les parets.
I aleshores t’atures.
Et penses.
T’escoltes.
Et respires.
I et decideixes.
Punt final.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.