Et deixo perquè no m’estimes

L’he deixat..
El vaig deixar un 9 de juny.
Feia molt temps que estàvem junts, però si sóc sincera, des del principi vaig saber que la nostra relació era molt tòxica, però així i tot, jo m’entossudia a seguir amb ell.
El necessitava cada dia, diverses vegades i si algun dia, per algun motiu, trigava més del compte a estar amb ell, m’entrava angoixa i em resultava impossible concentrar-me.
Recordo reunions de feina pensant en ell, tardes donant classe pensant en ell, visites a algun parent ingressat a l’hospital pensant en ell, esperant acabar allò per poder sortir i tornar amb ell, que sempre era allà, silenciós però present en tot moment.
Pensava que m’ajudava, que em donava força quan em calia, que em calmava en els moments d’angoixa, que m’ajudava a relacionar-me quan sortia de festa, o que m’acompanyava en els moments més difícils, però en el fons, sabia que ell no era bo per mi, que no m’estimava, ell no em necessitava, no faria mai res per mi, així que un dia, vaig obrir els ulls i ho vaig veure clar; l’havia de deixar, així, de cop, ni tan sols calia acomiadar-me d’ell.
Era diumenge, havíem dinat en família i arribava el moment en què sempre m’acompanyava ell, i me’l vaig mirar, i ni tan sols em va somriure, només era allà, esperant que jo li donés vida i ho vaig veure ben clar. Allò s’havia acabat, la nostra relació havia arribat al seu final, mai més tornaríem a estar junts.
Ara em sento lliure, viatjo sola sense por a estar massa hores en un avió sense poder estar amb ell; marxo d’excursió i no he de pensar si ve amb mi o no, a la feina em concentro més, faig més bona cara, més bona olor, sento més els gustos, les olors, la roba fa bona olor, la casa també. I ell, ha insistit perquè tornéssim eh… no us penseu que es va conformar amb un adéu… ell va ocupar molts moments dels meus pensaments, dia rere dia, però així i tot, ho vaig tenir clar. No era bo per mi, l’havia de deixar.
Ara ja fa uns mesos que no estem junts, suposo que ell no pensa en mi, i ni em sap greu perquè jo, ja ni el recordo a ell. A vegades penso com pot ser que estiguéssim junts tant de temps, sembla mentida com trigues a veure una mala relació, però mira, com diuen els castellans, «nunca es tarde, si la dicha es buena«.