De veure i de viure va la cosa. De respirar i valorar. De donar i de rebre. De riure i de somriure. De mirades que s’entenen i de silencis que parlen.
Estic fent guardiola dins un calaix, per quan no en pugui guardar més; acumulo experiències per quan tingui edat suficient per seure al meu sofà i no pugui fer altra cosa que obrir aquest calaix i anar recordant un a un tots els tresors que hauré anat guardant.
No tot serà bo dins el meu calaix, és clar, però també és important desar-ho i no oblidar, perquè les coses menys bones són les que ens ajuden a valorar les millors; així doncs, desaré també les coses no boniques i així, quan sigui velleta i segui al meu sofà, les miraré a la cara i els hi podré dir: ‘Que petita que et veig ara, tan gran que et veia abans’ i somriuré pensant, quina sort he tingut a la vida, quantes coses boniques que he viscut, i que grans que les veig encara.
