Vivim els dies tan ràpids que, a vegades, és necessari aturar-nos i mirar de donar silenci al cap.
Aquestes han estat unes setmanes molt intenses, amb moltes coses professionals, nous reptes, noves experiències i sense gaire temps per el que és personal ni molt menys per aturar-me a pensar.
Ara que per fi és divendres, tot i que encara em queden coses per fer, sento la necessitat d’aturar-me i escriure allò que els meus dits van decidint. És molt millor així, seure davant la pantalla, posar les mans al teclat i deixar que siguin elles qui escullin allò que el teu cor vol dir…
I què és el que jo vull dir? Quina és la necessitat que, cansada i atabalada com estic, fa que vulgui seure de nou davant la pantalla per compartir?
El silenci. La reflexió. Desconnectar el telèfon. Silenciar el Whatsapp. No pensar, només fluir.
Em sento afortunada per tenir feina, i tant! I tinc la gran sort que la feina que faig m’agrada i em presenta nous reptes sovint. És satisfactori pensar que vas aconseguint noves coses, noves facetes de la teva professionalitat que sumades fan que em pugui sentir fins i tot orgullosa de mi mateixa, però tot i això, veig que, cada vegada més, el silenci busca els seus moments per estar amb mi. Omplim el cap de tantes i tantes coses que no el deixem pensar, només actuem, automàticament, resolem, ens esforcem, avancem i no tenim temps d’aturar-nos i sentir-nos a nosaltres mateixos.
Ja sé ara, que els meus dits han treballat per mi, quina és la meva necessitat. Necessito sentir que els meus dies no són només hores de feina, sentir que trobo els espais per estar amb mi mateixa i amb els qui estimo, i ser-hi present, sense tenir el cap a mil llocs, ni pensar –mentre m’expliquen coses seves– en projectes, ni en feina, ni en res…
Així, que aquí ho deixo. Me’n vaig amb mi mateixa. Tanco ordinador, desconnecto telèfon, agafo les vambes i marxo al bosc… la natura, la gossa i jo… i el silenci, per fi.
Bon cap de setmana!
