Escriu, Maria, escriu

Avui és un dia especial, perquè ahir vaig fer realitat un somni que va començar fa més de quatre anys, quan vaig anar a Barcelona a veure la gran Carmen Machi interpretant “Juicio a una zorra” i amb la boca oberta i els ulls com plats em repetia a mi mateixa: “jo vull fer això“…. Han passat quatre anys, i moltes coses a la meva vida, però el somni, ahir es va fer realitat.

Recordo quan vaig tenir per primera vegada el llibre de l’obra a les meves mans, recordo anar a la biblioteca a fotocopiar-lo per convertir-lo en el meu guió i començar-lo a llegir i rellegir per anar-li agafant la mida i començar a visualitzar un futur, molt llunyà aleshores, en què jo seria capaç d’estar dalt d’un escenari convertida en Helena de Troia.

Recordo plantejar-li al meu director estimat, en Roger Consul, el meu repte i com ell em va mirar amb incredulitat i em va dir: “tu estudia, i quan ho tinguis, en parlem!”

Recordo els primers assajos, recitant abans de començar el capítol que volíem treballar com si fos la lliçó apresa per a un examen final.

Recordo les hores dedicades, el text que ha anat formant part del meu dia a dia, tot l’anàlisi de paraules que hem fet amb en Roger, les intencions que hem anat posant a cada frase, a cada coma, els silencis….

Però he de dir que el record més gran, el que em quedarà per sempre gravat a la retina dels meus ulls, és el gran espectacle de llums, colors, mirades i la música dels aplaudiments, felicitat plena que vaig sentir ahir en acabar l’estrena del meu monòleg!

És molt gran acabar un espectacle i sortir a saludar amb el públic en peu!

Ahir, cinc minuts abans de sortir em tremolaven fins i tot les pestanyes! Però tan aviat com va sonar la primera nota de la música que em dóna l’entrada a escena, Helena de Troia es va apoderar de mi i em va fer gaudir infinitament durant l’hora sencera que dura l’espectacle.

Ahir vaig ser a la vegada Helena de Troia recitant un text preciós, mirant al públic, gaudint dels silencis, dels gestos, de les entonacions que tant hem treballat, i al mateix temps, vaig ser la Maria que veia el seu somni fet realitat. Vaig regalar-me el repte de mirar-vos directament als ulls, mentre recitava aquest text meravellós, dur i colpidor a vegades, tendre i dolç en altres moments. Com a actriu, és un aprenentatge difícil ser capaç de mirar al públic als ulls, i ahir, vaig reviure la força i l’energia que dóna ser capaç de fer-ho!

Les últimes setmanes no han estat fàcils per mi… la vida a vegades et posa a prova i et porta situacions difícils de gestionar. M’han condicionat molt, hi ha hagut moltes hores invertides a gestionar, en reconstruir-me, en ser i en estar. Però com jo dic sempre, “això també passarà” i si… això també ha passat! Fora merdes! Vinguin les alegries i grans moments com el d’ahir!

L’escenari és el gran repte. L’espai buit i fosc que per una vegada a la vida era tot meu. La sensació d’escoltar el públic com va entrant, se saluden, riuen… tots estan contents de poder-me acompanyar en aquest moment tan especial per mi. El moment de quedar-me sola al camerino, mirar-me al mirall i dir-me en veu alta, “Maria, això va per tu!” Escoltar el missatge de veu d’un amic que em sap dir sempre les paraules que necessito escoltar. L’abraçada amb el meu súper director, nerviosos i feliços a parts iguals. Posar-me entre cametes al lloc de sortida, nerviosa com una fulla i esperar el moment. La primera nota que sona en un espai totalment a les fosques on jo he de caminar amb serenitat i plenitud per començar a parlar… “Helena de Esparta, Helena de Troya…” Quantes vegades hauré repetit aquest text a la meva ment? Quantes vegades hauré dormit repetint-lo? Infinites! I no me’n canso!!!

I avui, em sento plena. No puc més que donar gràcies a la vida per tantes coses que he viscut aquests dies! Dono gràcies a les situacions difícils per fer-me més forta i ajudar-me a retrobar-me a mi mateixa, dono gràcies a totes les hores d’assaig que han anat construint aquest somni “largamente acariciado“, dono gràcies infinites i eternes al Roger que sempre ha cregut en mi i que ha posat tant d’amor i professionalitat a totes les hores que hi hem dedicat, dono gràcies al Berni que sempre fa la seva feina amb tant d’amor i que un cop més, ha demostrat ser un gran amic i un gran professional, gràcies a la Maria Albadalejo per crear un vestuari de reina a una actriu que quasi no coneixia, gràcies a la meva neboda Blanca pel seu toc màgic, gràcies al Xavi (Yaviiiiii) per eternitzar el moment amb les seves càmeres, dono gràcies a tots els que m’heu acompanyat en aquest camí, a les meves estimades Dones de llum que han vist com el repte s’ha convertit en realitat i que sempre m’han animat i donat suport, gràcies als meus pares que sempre hi són, gràcies als meus fills que m’han donat la força i el caràcter per no rendir-me, gràcies a tots els companys de Mira-sol Teatre que sempre em reben amb un somriure, i gràcies infinites a totes les mirades que ahir em tornaven el nostre esforç en admiració i alegria.

I ara sóc aquí, sola a casa, amb la música de Bach de fons, la llar de foc, la copa de vi, l’espai i el temps… i em sento feliç, tranquil·la, plena…  només desitjo que la memòria no em falli i sigui capaç de recordar sempre aquest estat, aquesta calma, aquesta plenitud…

Helena de Troia ja sempre serà part de mi; ella i totes les dones que la història ha menystingut. Les dones som fortes, som treballadores, som justes, som empàtiques, som generoses, som poderoses… i juntes, som imparables!

Escriu, Maria escriu… Ho faig Jordi, ho faig…

6 Comments

Add Yours
  1. 1
    Betlem Romera Cot

    Estic plorant del que m’ha emocionat ara mateix llegin-te, sentin-te, entenent només una milessima part de com deuries viure la mateixa nit en acabar i a l’endemà després d’haver fet aquesta proesa, per que va ser majestuós, com ho requeria el contingut. T’envejo, que bé que ho has descrit, has sigut i ets gran Maria!!!
    La meva adamiracio total, i sàpigues que no regalo paraules per que si. Em dono per contestada en el meu afany per posar-me en la teva pell i demanar-te que expresessis els teus sentiments. Un gran BRAVO per la meva artista. T’estim
    Betlem

  2. 3
    Francesc Baldrich

    Ooooooh!!! Com escrius!! Que bonic missatge post somni!!! M’ he emocionat llegint. Maria, ara lleguiré la resta de Mis escritos. Ets una bomba. L’ Isa i jo, ens va tocar a primera linea, on es pot respirar el que destilaves. Jo era conscient que estaves complint un repte molt valent, amb molt esforç que poques dones son capaços. He seguit la teva vida durant 20 anys amb els normals altibaixos, que la majoria patim. Sempre, t’ has mostrat forta i valent. Estic orgullòs de tenir-te dins del meu reduit grupet intim de amigues selectes. Si, desde que ens vam conèixer, els dos més joves que ara, vam tenir conexió empàtica. Seguirem, fent els dinarets, on ens possem al dia, de les nostres vides. Endavant Maria!!!!
    Francesc

  3. 4
    Tatty Aguayo

    María, fue un lujo total poder disfrutar de tu obra, tu reto, tu sueño. Magnífica, extraordinaria, grandiosa interpretación y prodigiosa memoria. Captaste nuestra total atención durante toda la obra.

    Conocer los detalles de su preparación, complementa aún más el deleite. Cuatro años con cantidad de vivencias y emociones de todo tipo, que te han enseñado y forjado, que te han impulsado y han permitido que esa luz interior brille con tanta intensidad. Disfruta de esa felicidad, esa calma y esa plenitud.

    Gracias por permitirnos disfrutar de tu sueño hecho realidad.

  4. 5
    Gloria Romera

    Quan va acabar l’obra les llumetes ens vam mirar emocionades, algunes amb els ulls plorosos, altres amb l’expreció aturada, boca oberta inclosa i jo em vaig sentir immensament orgullosa de formar part de la teva vida. Reconec que just abans de començar l’obra estava nerviosa perquè em semblava que el que anaves a representar era bestial, però de seguida em vaig relaxar i deixar-me portar per la gran Helena de Troia. Ella ens va hipnotitzar des de les primeres paraules que sorgien de la foscor de l’escenari. Després vas aconseguir que no es sentís res més que el seu sentir, el seus silencis… el dolor es barrejava amb la bellesa i de tant en tant jo veia a la Maria darrera d’alguna frase i veia també la força de les dones d’aquest món que han hagut de fer el cor valent per sobreviure en un entorn terriblement hostil pel gènere femení. Vas aconseguir molt en una hora intensa i emotiva. Vas omplir l’escenari, però sobretot vas omplir els nostres cors, cofois de tenir la teva estimació… perquè només ens faltava dir “saps què, és amiga meva”. Enhorabona Marieta de l’ull viu. Una crac! T’estimo!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.