No sé què és el que ha de sortir en aquestes lletres que es dibuixen a cops de dit en el meu teclat, i no sé per què, però sento la necessitat d’escriure i em deixo portar.
Ja fa dies que les coses passen tan ràpidament que costen de digerir, coses bones, molt bones i altres menys bones però encertades i necessàries.
Ahir parlant amb amics, comentàvem allò de… Què és la felicitat? Ens omplim de coses innecessàries, comprem compulsivament un vestit, un llibre, una joguina i no pensem ni perquè ho fem, simplement, ens deixem portar per aquesta necessitat que ens han après a tenir, per posseir coses que no ens calen, fer activitats que no ens omplen i lluitar contra un rellotge que ens porta sempre una hora d’avantatge. Vivim en el tenir, en el fer i no en el ser. Ens movem, constantment, amunt i avall, entrant i sortint de llocs on continuem fent i tenint, sense ser; només fem i fem, no ens aturem.
I ara, quan tot canvia de cop, quan les coses tornen a ser com han de ser, quan et mires cap a dins i abraces de nou el teu ser més íntim, és quan t’adones de tot plegat, de tenir per tenir, de fer per fer, de deixar de ser per estar i tenir… Quina ironia la vida, que t’hagis d’aturar de cop per poder-te veure’t de nou, quina pressa els dies que et fan anar d’aquí cap allà, pensant-te que fas el que vols, però en realitat només fas per tenir i per estar i deixes de ser, desapareixes i et fons en un no res que suma vestits, joguines, activitats i soroll, sempre soroll…
Així doncs, què és la felicitat? Perquè per més que comprem, per més que fem, la felicitat no la vénen a cap llibreria ni a cap botiga en línia. Per a mi sempre han estat petits moments, moments on t’atures i et veus, xerrant amb amics, passejant pel mar veient el sol sortir, asseguda cosint una cremallera, cuinant per una amiga, o abraçant les emocions que surten d’una mateixa. Sí. La felicitat és això, petits, breus moments amb una llum especial.
Ja fa uns dies que medito, em regalo cada dia una bona estona d’aturar-me i anar-me’n a visitar dins meu. Que bonic aquest espai i que difícil a la vegada. La ment no s’atura, et porta aquí i allà, amunt i avall, busca sortida a una quietud que no sap gestionar i em diverteix, m’agrada veure com ens esforcem ella i jo per aconseguir cadascuna el seu espai. M’he proposat no deixar de meditar, seguir aquest costum i avançar cap allà on em porti i gaudir del camí, així que, potser sí que ara ja sé perquè volia i necessitava escriure. Res important, res transcendental. Només jo, la meva felicitat i el meu benestar.
I et pregunto a tu, que potser estàs llegint aquestes paraules escrites a cops de dit, la teva opinió. Et convido a compartir, amb mi i en aquest bloc, amb una frase o amb un escrit, què és per a tu la felicitat?
