El meu país és tan petit…
Avui el meu poble ha deixat de ser un país petit per ser un gran país. Deia Lluis Llach que «el meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no estàs prou segur d’haver-lo vist…» Doncs avui, hem vist sortir el sol i l’hem vist marxar. Ho hem fet en pau, i no hem perdut els nervis, ni les ganes, ni l’esperança. Hem votat, si. Hem votat tots els que hem volgut i pogut. Jo he tingut la sort de votar en un lloc on no hi ha hagut cap incident, ho hem fet en pau i hem passat les hores, més de 15, fent costat a les urnes… qui ho havia de dir… I mentre érem allà, preguntàvem als altres centres on hi teníem gent, i hi havia rumors, nervis i fins i tot rialles, fins que hem començat a veure el que estava passant i hem deixat de riure.
Han vingut com bàrbars a atacar la nostra gent. Gent que era allà per votar, amb calma i tranquil·litat. Gent que no amenaçava ni anava armada, i que només tenia la intenció de votar, vés quin perill… Han vingut amb cascs, escuts, porres. Ens han pegat, trepitjat, insultat… Ens sentim tant tristos… us veiem tant bèsties… i tot i això, no ens feu por, perquè la nostra raó està per sobre de la vostra força, perquè nosaltres potser no hem sabut dialogar, potser no hem fet les coses com s’haurien d’haver fet, potser votar ha estat un acte de rebel·lió màxim però… creieu que ens mereixíem això? Homes, dones, nens, avis, cops a tort i a dret sense pietat, sense sentit… sou escòria per nosaltres, sou patètics i feu servir la vostra força perquè no teniu veu. La vostra veu s’amaga darrera pantalles de plasma i ordena als jutges, a la policia i a qui sigui que vingui i ens ataqui, perquè la vostra veu no pensa, no fa política, només fa servir la força i en fer-la servir, la perd tota. Titella ridícula que no té altra sortida que atacar al poble que no va armat. Em pregunto com és que no va enviar els seus sicaris a la ETA? potser hauríem d’haver tingut armes i convertir-nos en assassins per evitar que ens vinguin a atacar a casa nostra? Ets un desgraciat, tu i tots els teus, sou patètics i amb la vostra força, amb la vostra sense-raó, només aconseguiu que cada vegada siguem més i més que vulguem marxar, «lluny… hem d’anar ben lluny…»
Today I had the luck to vote for Catalan independence in a place where there was no police violence. I spent more than fifteen hours watching over the ballot boxes. We heard rumors and reports from other voting places, but could scarcely believe they were true…until they were. The police came with helmets, shields, and weapons. They came as barbarians to attack our people. People who had come to vote peacefully, without provoking the police, unarmed. They hit us, trampled us, abused us, sending more than 700 of us to the hospital. We are so sad. But we are not scared.
We are not scared because our cause is stronger than their police, their armies. Perhaps we could have been better at communicating with them, perhaps we haven’t always made the right choices, perhaps the vote is seen as a provocation…but did we really deserve this? Men, women, children, and grandparents felt the unrestrained blows of truncheons today without mercy and without sense. You who repress us are pathetic, using force in place of common sense and the ability to communicate. You do not think, hiding behind your plasma screens and your rigged courts. You don’t understand politics, only force.
Your leader is a ridiculous puppet with no better ideas than to attack unarmed civilians. I wonder why the Basques didn’t get the same treatment. Was it because of ETA? Maybe we should have had weapons too. With your senseless use of force you have created legions of new independentistas. As the Catalan poet Lluis Llach said, Go far, we must go far far away…
