A vegades, quan explico el nostre petit gran projecte de teatre inclusiu, la gent respon coses com “quin mèrit tens” o “jo no podria”… i alguna cosa dins meu es desencaixa.

Jo no tinc cap mèrit. Jo soc una pocavergonya de cap a peus, com ho som tots els que formem part d’aquesta aventura teatral i vital. No tinc cap mèrit: tinc sort, i en soc conscient. Sort de poder compartir, cada divendres, una estona junts i gaudir de les nostres “discapacitats”. Perquè sí, perquè tots en tenim. Tots som discapacitats en algun moment, però sovint fem veure que no ens n’adonem.

Els Pocavergonya gaudim de la diversitat. Per una estona, deixem que les nostres diferències ens uneixin en un ambient d’amor i generositat que omple qualsevol espai on som, amb música i colors.

I per què escric aquest article ara? Doncs perquè acabem un curs més i sé que els trobaré a faltar… i avui, passejant per la natura, m’he trobat amb una noia amb síndrome de Down. Li he somrigut, i ella s’ha quedat mirant-me molt seriosa, com sorpresa del meu somriure…

Quantes coses deuen viure les persones amb diversitat funcional de les quals no en som conscients? Quants reptes assoleixen cada dia sense que nosaltres ho veiem? Els és fàcil sortir de casa quant volen? Anar a comprar el pa? Entrar en una discoteca?

És com un món paral·lel que ells i elles viuen cada dia i que nosaltres sovint no mirem. I és per això, per tot el que fan amb les seves supercapacitats, que vull agrair des d’aquí tot el que he après amb ells.

He après que:

• El teatre ens uneix molt més enllà de l’escenari
• Com més amor dones, més en reps; ells el multipliquen amb escreix.
• La diferència està als ulls de qui la vol veure, ells no la veuen i en tot cas, si la veuen, la respecten plenament.
• La paciència és un mirall on podem aprendre molt de nosaltres mateixos.
• Quan ens posem l’etiqueta de «Pocavergonya» ens convertim en família.
• Les abraçades són el primer i l’últim regal de cada divendres.
• No cal fer-ho perfecte per fer-ho veritable.
• Tothom té alguna cosa a aportar, si té l’espai on fer-ho.
• Que escoltar és molt més que sentir paraules.
• Els nostres moments de bogeria junts són fotografies per a tota la vida.
• I sobretot, que l’amor, les ganes de compartir i gaudir junts, ens fan invencibles!

Per tot això i per molt més, moltes gràcies a tot els Pocavergonya! Sou molt grans!!!